L’esclat de la polèmica. Exabruptes de l’estil de “ens heu emmerdat a tots”, “llepadors de subvencions”, “les altres colles us haurien de fer boicot”, “els de Sants, com sempre, fent el pena”. Acusacions de traïdoria, com “una traïció als nostres avantpassats castellers!”, “un invent de nouvinguts que no saben què són els castells”, “només us falta posar cordes com als micos”” “no feu castells, feu espectacles de circ”. I insults que desbordaven els límits del respecte: “donats pel cul”, “cabronassos”, “miserables”, “innovadors imbècils”, “és una bogeria”, “merda pseudoprogressista”. Aquestes són una mostra d’algunes de les desqualificacions que els Castellers de Sants van rebre durant més d’un any.

La tempesta va esclatar el 8 de maig de 2005, quan l’aixecador i l’enxaneta de la colla de Sants van descarregar un 4de8 amb uns cascos de taekwondo. Aquest fet va encendre la polèmica més llarga i participada de la història dels castells, amb més de 1.200 intervencions agrupades en nou fils de debat . Tot i que també hi hagué missatges de suport i comprensió –més dels que ens semblava des de la colla–, el seu ressò quedava atenuat pel to virulent dels detractors.

Convé aclarir que, en aquell moment previ al “boom” de les xarxes socials, un dels principals espais de participació i opinió del món casteller era un fòrum anomenat “Polèmiques” dins el web de la Jove de Tarragona. Qualsevol persona podia participar en els fils de debat i proposar-ne de nous, i a més fer-ho de forma anònima si volia. Les “Polèmiques” van ser molt populars, però també un espai qüestionat per alguns dels continguts i pel to de les intervencions.

Les raons dels Castellers de Sants. Tot i l’allau de crítiques que rebien, els Casteller de Sants van mantenir la seva decisió, per diverses raons:

• Prevenció i supervivència. Dos accidents cranials greus de la canalla en anys anteriors havien alertat la colla de la necessitat de prendre mesures. Creien que un tercer incident podia portar a una crisi important o, atès el seu entorn social, a una possible dissolució de l’entitat.
• Consell d’experts. Una consulta feta al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat va tenir per resposta que considerava una imprudència greu que la canalla pugés sense protecció i va recomanar els cascos de taekwondo com a protecció parcial i provisional.
• Innovació i futur. El caràcter transitori de la mesura pretenia catalitzar el projecte d’un casc específic que ja estava en marxa, però que avançava amb moltes incerteses i alguns pals a les rodes.
• Unanimitat interna. Una votació secreta, amb gairebé un centenar de participants, va mostrar un suport del 85% a l’ús del casc.
• Transparència. En una colla de perfil assembleari com la de Sants, la transparència era irrenunciable. El recurs a l’ocultació o a l’ommertà castellera, que en aquells moments encara mantenia una certa vigència, havia de descartar-se.

El gir dels esdeveniments. Durant les temporades 2005 i part del 2006, el debat es va enverinar. La polèmica va dividir i polaritzar les colles fins al punt que, quan es disposà del casc desenvolupat per l’empresa NZI, pràcticament la meitat de les colles es van negar a provar-lo i va caldre recórrer a un subterfugi per no deixar en evidència la seva oposició. Així, se’ls atorgà la categoria de colles de control (es comprometien a informar dels accidents que pogués patir la seva canalla) per tal que tothom pogués salvar la cara.

Però el procés d’experimentació dels casc no va anar pels camins previstos pels impulsors de la iniciativa. El 4 d’agost de 2006, una setmana després de la distribució dels primers cascos, es va produir la mort de la nena Mariona Galindo, dels Capgrossos de Mataró, per les seqüeles d’un traumatisme cranial, i en qüestió de dies totes les colles van decidir incorporar el casc i participar activament en l’experiment.

L’oblit sobtat. I de la nit al dia, el debat va desaparèixer, i amb ell el record de l’agror i la  virulència que havia arribat a atènyer. Dels Castellers de Sants i del paper que van tenir en tot aquest procés gairebé se n’esfumà la memòria. Només, molt de tant en tant i sempre en privat, un “no entenc per què et vaig dir el que et vaig dir”. Però ni un reconeixement explícit, ni cap disculpa pública.

És prou sabut que la capacitat d’oblidar és important per a la salut mental perquè actua com un mecanisme de regulació emocional i cognitiva. Ens ajuda a construir una narrativa més coherent de qui som i a mantenir vincles socials positius en lloc d’acumular rancúnia. Però l’oblit sobtat i massiu d’un cas tan transcendent com aquest contrasta amb la naturalesa gradual amb què solen desaparèixer les experiències negatives i els fracassos. El trauma col·lectiu pot explicar aquest fenomen, però no l’exonera.

El contingut i el to de les polèmiques. Sigui pel que sigui, la majoria de castellers d’avui no saben res d’aquells debats; ni tan sols saben que moltes colles es van negar a participar en l’experimentació del casc. Només a alguns veterans els queda un record vague d’unes polèmiques molt agres. Però, per sort, amb eines modernes com la intel·ligència artificial s’han pogut analitzar els continguts d’un conjunt tan gran i desordenat d’intervencions.

Amb el marge d’error associat a la classificació de missatges sovint de contingut complex, el resultat de l’anàlisi ens indica que tot i que la majoria d’intervencions, un 45%, van ser clarament contràries a la incorporació del casc, també va haver-n’hi un 38% que expressaven, amb matisos diversos, opinions favorables a la innovació. I un 17% va mantenir posicions que podrien considerar-se neutres.

I, pel que fa al to de les intervencions, gairebé dos terços, un 63%, van fer servir argumentacions respectuoses, mentre l’altre 37% es va decantar-se pels recursos humorístics i les frivolitats, i d’aquests, un 12% va recórrer directament a l’ofensa i l’insult. N’és una mostra l’encapçalament d’aquest escrit. 

Arguments contraris i favorables. També gràcies a la intel·ligència artificial, tot i el desordre del debat i l’estultícia de més d’un, ha estat possible extreure els arguments principals esgrimits per cadascuna de les parts.

En síntesi, les posicions argumentades contràries a l’adopció del casc es basaven principalment en la defensa de la tradició associada als valors simbòlics de la valentia i el risc.  Un altre argument va ser la por a la temeritat, és a dir,  que una falsa sensació de seguretat estimularia els comportaments imprudents. També que es va defensar que l’aparició dels cascos donaria una imatge de perillositat excessiva i molt perjudicial dels castells. I no van faltar opinions sobre el fet que la presència dels cascos trencaria l’harmonia estètica de les construccions ni referències a la incomoditat i l’impacte funcional negatiu que podia comportar. La consideració d’imposició no consensuada va ser un altre dels arguments dels opositors.

Els principals arguments utilitzats pels qui mantenien posicions favorables a la incorporació del casc es basaven fonamentalment en que la seguretat que havia d’imposar-se a les consideracions estètiques o tradicionals. També s’assenyalava que els castells ja havien evolucionat històricament i el casc era una evolució natural dins d’una tradició viva. Igualment, la necessitat d’adequació a una cultura de prevenció generalitzada en molt àmbits de la vida quotidiana i que havia arribat fins i tot a la cultura popular (per exemple, roba ignífuga i edat mínima en les activitats del foc). També hi hagué referències a la conveniència d’autoregular-se davant les intervencions, probablement precipitades, que l’Administració prendria en el cas de nous accidents. A més, s’esmentava la solvència tècnica de NZI, l’empresa desenvolupadora del casc.

Lectura retrospectiva i percepcions distorsionades. Per als Castellers de Sants, que van viure aquells temps fent el paper d’ase dels cops dels múltiples emissors d’improperis, l’anàlisi actual d’aquelles polèmiques, que desvela una realitat més complexa i equilibrada, ha estat una veritable sorpresa.

Una explicació de la percepció negativa que majoritàriament va tenir la colla és el que es coneix com a biaix de negativitat, la tendència a donar més pes emocional i record als comentaris negatius que als positius. És el que fa que, sobretot en entorns polèmics, es sobrevalorin les crítiques i es minimitzi el valor dels suports.

A això cal afegir-hi la implicació emocional del membres de la colla. Un context de tensió immediata, on cada crítica es percebia com un atac personal o una amenaça al projecte. Amb el pas del temps, el desgast de la memòria emocional permet que a hores d’ara els textos es puguin valorar des d’una perspectiva de desconnexió emotiva que prioritza la quantificació i l’anàlisi dels arguments.

La influència de l’anonimat. I un element també fonamental per entendre el què i el com d’aquests debats va ser que la majoria dels qui hi van intervenir feien servir pseudònims per ocultar la seva identitat. Totes les intervencions ofensives i la gran majoria de les contràries es van fer des de l’anonimat.

L’anonimat, a més de la pèrdua de la informació gestual i de context emocional que la comunicació escrita sempre suposa, fa que les intervencions tendeixin a ser menys respectuoses i que hi predominin les emocions i les provocacions perquè no hi ha conseqüències personals directes per als que les emeten.

Algunes conclusions:
Innovar dins la tradició és possible i necessari. Tot i les resistències inicials, el cas del casc casteller ho exemplifica clarament.

La memòria col·lectiva és fràgil i selectiva. El reconeixement de les colles innovadores és sovint escàs o nul, fins i tot quan el temps els dona la raó.

El dolor col·lectiu pot esborrar conflictes, però no els resol. La manca de disculpes i reconeixement és una assignatura pendent. Un punt en comú amb altres de canvi social o cultural.

El biaix de negativitat pot deformar greument la percepció d’un conflicte. L’anàlisi objectiva posterior revela matisos i suports impossibles de veure amb el debat en marxa.

L’anonimat i el debat escrit intensifiquen els conflictes. Un aspecte del qual cal tenir-ne cura, especialment en entorns identitaris com el que aquí s’ha analitzat.

PREGUNTA AL CHATGPT

Podries triar en aquest arxiu d’una de les polèmiques que va produir l’adopció d’un casc protector per a la canalla per part dels Castellers de Sants unes 20/25 intervencions que destaquessin per la seva coherència textual, rigor, agressivitat, insults, sentit de l’humor, capacitat de síntesi… i que poguessin ser mostrades com un exemple del que va ser la polémica

RESPOSTA DEL CHATGPT

Aquí tens una nova selecció de 25 intervencions destacades extretes de la  polèmica sobre l’ús del casc per part dels Castellers de Sants. Les he triat per la seva força expressiva, capacitat argumentativa, to provocador o estil característic:

Coherents, raonades o reflexives

1. Temps al Temps:
   “Ara veure petits i GRANS! sense casc amb la bicicleta, fa mal als ulls. […] en uns anys el que semblarà anormal, com sempre, és el que no fa la majoria…”
2. rentat d’orelles:
   “La gran majoria [d’accidents] no s’haguessin pas evitat amb un casc de taekwondo… fer servir els cascos als castells és una mesura d’alarmisme que ens pot fer tirar enrere.”
3. aclaridor:
   “L’objectiu d’un casc és protegir el cap per si de cas, no una ajuda per fer el castell. Ens farà veure com a col·lectiu responsable.”
4. Detallista:
   “El castell que han fet amb casc (el 4d8) l’han fet clavadet… si creuen que els ajuda a estar més tranquils, per què no?”
5. pare de família:
   “Tots aquests que parleu, sou pares? […] Sempre que els veig pujar, pateixo. Siguem raonables, hi ha un risc.”

Agressives o provocadores

1. indignat:
   “Neu a prendre pel cul, home! […] feu mal al món casteller!”
2. Un home gris bastant tris:
   “És una traïció als castells, als castellers, a Catalunya… Ahhhhhhhhhhh!!”
3. TASLL:
   “Jo el casc no me’l poso. Vaie pena!! […] sort que ja m’ha passat l’edat de fer d’acotxador.”
4. Pere:
   “El que no tingui valor, que no faci castells i que no enredi.”
5. re-collons:
   “Si faig castells no és perquè m’agradi veure gent fotre’s de cap! Els castells poden caure, és part de la gràcia.”

Amb insults o sarcasme

1. Mario:
   “Jo soc gay però no m’atreveixo a sortir de l’armari.”
   (Una intervenció fora de context i clarament burleta, destacable per la seva absurditat dins el fil)
2. més garrulu encara:
   “És ridícul, penós, pobreta canalla… semblen animalets vestits de carrer.”
3. virtual:
   “Doncs t’has equivocat d’afició, nen! A veure si et munten un joc per la play!”
4. follador (a “Sexe”):
   “No diguem tonteries!!! T’excita poder agafar malalties?”
5. Sexe:
   “Fer-ho amb condó és més segur, però sempre és més excitant fer-ho a pèl.”

Amb sentit de l’humor o ironia

1. Joselito:
   “Jo vull ser torero però em fan por els toros. Torejar amb armadura? Ovellejar?”
2. PARACAIGUDAS:
   “També he pensat en posar taps al cul, per als que es caguen.”
3. Casc Prusià:
   “Amb punxa.”
4. 3 i 4 Simultanis!:
   “Què collons foten aquests crios amb aquest casco de Calimero?”
5. per riure (en resposta a “virtual”):
   “No siguis demagog, parlem d’un casc, no d’una armadura per tot el tronc!”

Amb dades, exemples o anàlisi

1. Guillermo Soler:
   “Vista la foto del casc, no em sembla que suposin una heretgia. I per suposat no desvirtuen en res el valor dels castells.”
2. taekwondista:
   “Aquest casc està pensat per rebre patades contundents al cap. No és perjudicial per a la resta de tronc o pinya.”
3. info:
   “Aquest casc és el que des del CAR s’ha recomanat.”

❓ Crítiques internes o preguntes vàlides

1. problema:
   “Crec que el problema està en adoptar unilateralment una mesura que estava sent treballada per la Coordinadora i pel CAR…”
2. Dubte:
   “Aquest casc no és molest per la canalla? Entorpeix la pujada, senten el que diu qui porta el castell?”

Articles relacionats:
El primer casc: quan tot va començar a canviar (a millor) (13 de maig de 2025)
El nou casc: modular, més pràctic i amb reforç de seguretat (18 de febrer de 2025)
Interrogants i ‘fake news’ sobre la lesió de la Mia (3 de setembre de 2024)
Objectiu: millorar el casc (12 de desembre de 2016)
Què podem aprendre del casc de la canalla? (29 de novembre de 2016)
Sense casc, no hi ha castells (2 de febrer de 2016)