Aquest és el sisè article de la sèrie en què exposem com les tesis del management aplicades a empreses i altres tipus d’organitzacions poden resultar adaptables i beneficioses per a la gestió de les colles. Pere Camprovín –membre dels Castellers de Sants, on ha estat cap de colla–, adapta articles i estudis que el reconegut consultor Xavier Marcet, expert en estratègia i innovació, ha publicat en diferents mitjans generalistes, com La Vanguardia i Sintetia o el seu blog. Marcet ha elaborat aquests articles amb visió global i per a la gestió de diversos tipus d’organitzacions i ara Camprovín els porta al terreny casteller.
Article original:
Sin pasión
Xavier Marcet
La Vanguardia, 15 de maig de 2022
Sense passió no passa res. La passió com a encenedor de la raó. La passió com a suma de compromís i il·lusió per fer créixer la colla. La passió trenca la inèrcia que vessa. La passió permet donar sentit a l’esforç i la tenacitat. Passió, propòsit i resultats formen un bon triangle. Sense passió no passa res de significatiu a les colles.
La passió d’aquells castellers que dediquen hores a organitzar tots els troncs de cada assaig i consensuen amb l’equip totes les alineacions en inacabables converses de Whatsapp. La passió de castellers que matinen per preparar l’esdeveniment de després de l’actuació perquè tota la colla pugui gaudir d’un dinar i festa extraordinaris. La passió dels membres de l’equip de pinyes que abans d’una actuació important activen trucades i whatsapps per convidar a tots aquells castellers ocasionals. La passió dels responsables de la paradeta, per tindre el millor marxandatge de la colla i una paradeta que faci goig durant l’actuació. La passió dels qui representen la colla en innumerables associacions de ciutat o barri, o inclús en la junta o en alguna de les comissions de la coordinadora de colles.
Passió equilibrada, no ens hem de tornar ionquis, però passió suficient perquè passin coses sorprenents i de vegades extraordinàries a les nostres colles. Per cert, les aplicacions de pinyes no exhibeixen passió, no desprenen emoció, proporcionen dades i funcionalitat.
No parlo d’una passió esbojarrada, de hooliganisme o de cridar molt fort per Twitter. És una altra cosa. I és que el que és sensat és apassionar-se. És aquesta passió que proporciona una pàtina que canvia la nostra manera d’assajar. Es tracta d’operativitzar la passió per assolir l’impacte. Es tracta de la passió per l’obra culminada. Continuo amb alguns exemples que em són propers.
La passió dels castellers que dediquen hores a crear campanyes de comunicació potents o de pensar de quina manera la colla pot aconseguir moltes més camises noves. La passió dels que es reuneixen a hores intempestives per organitzar els actes de la Festa Major. La passió dels que són els primers quan obre el local d’assaig per ensenyar a nouvinguts les primeres nocions de castells a l’assaig de canalla o a l’escola de castells. La passió d’aquells castellers que fan quilòmetres i visiten assajos d’altres colles per intentar aprendre noves tècniques i aplicar-les a les seves colles. La passió d’aquell casteller que ve a 4 assajos a l’any, però entén perfectament la seva importància i sap perfectament quin divendres ha d’aparèixer per la porta del local.
La passió es declina de vegades en aprenentatge, de vegades en innovació, de vegades en la creació d’una comunitat, i sempre en esforç i en constància. La passió cal construir-la, no cau del cel. Per a que les colles creixin necessitem castellers apassionats, que els preocupi el futur de la colla. Si se’ns omple la colla de castellers que només miren el seu benefici personal a curt termini (tant sigui per ocupar una posició determinada o per només gaudir de la festa posterior a l’actuació) la colla tindrà molt menys futur.
A les colles hi ha castellers que treballen per inèrcia, castellers que treballen per assolir impacte i castellers que treballa amb sentit de llegat. Els castellers que treballen des de la inèrcia mereixen tot el respecte, simplement de vegades els costa adaptar-se a un món de canvis que desafien constantment les seves inèrcies. Els castellers que treballen per l’impacte són aquells que busquen oferir més resultats que excuses. I després hi ha la gent que treballa pel llegat, molts d’ells capaços de sostenir per llargs períodes una passió assossegada, constant, a fi de deixar una cosa que valgui la pena, una cosa que no sigui anecdòtica, circumstancial, que permeti als altres créixer, una cosa que combini millor l’objectiu d’assolir resultats amb la dignitat de les persones.
És aquesta passió que sento en revisar el discurs del Jaume Pujol, president dels Bordegassos de Vilanova en l’acte de presentació del seu 50è aniversari (minut 21) quan explica tot el que la colla li ha ensenyat.
Necessitem més passió i menys ximpleries. Allunyem-nos d’esdevenir castellers funcionaris del no-res, soldats de la inèrcia, militants de la queixa, majordoms de la mediocritat. La passió es viu enganxada a la raó d’existir de la colla.
Les colles necessiten tres coses: resultats, passió i compassió. Donar resultats és fonamental. Sense resultats, les colles es deprimeixen. La raó de ser de la colla es desplega en resultats o es panseix. Només podem definir una gestió centrada en les persones si en garantim els resultats. Per tenir colles centrades en les persones, primer necessitem tenir colles sanes. Els resultats no es poden obtenir de qualsevol forma, però són un objectiu ineludible. En segon lloc, la passió. Sense passió ens derrota la inèrcia, sense autenticitat ens engoleix la mediocritat. I en tercer lloc, la compassió. No la compassió com a pietat passiva cap als altres. Compassió entesa com a suma d’empatia i d’acció. La compassió no es tracta de complaure els altres i donar-los el que volen. En definitiva, tenir saviesa significa tenir criteri sobre com liderar els altres i com administrar les colles amb propòsit i sostenibilitat. A les colles necessitem resultats per sobreviure, passió que acompanyi la nostra raó i compassió que acompanyi les persones.
Articles relacionats:
Cultures tòxiques a les colles
