Hi ha un consens relativament ampli entre la comunitat castellera en algunes qüestions que, directament o indirectament, afecten al Concurs. Per citar-ne algunes, a tall d’exemple i sense pretensió d’exhaustivitat, apuntem les següents:

Que resulta impossible puntuar individualment la dificultat de 46 castells –els que hi ha a la taula actual– i que convindria agrupar els de dificultat similar.

Que el descompte que s’aplica als castells només carregats –un 13%, com a mitjana–, a més d’estar allunyat del que diu la pràctica castellera, estimula l’assumpció de riscos innecessaris, provoca lesions i desvirtua l’axioma bàsic de l’activitat: que els castells es fan per descarregar-los.

El Concurs és, amb diferència, l’esdeveniment que més influeix en la percepció que es té dels castells a Catalunya i l’únic que aconsegueix tenir una certa difusió internacional, i per això hauria de vetllar per quina és la imatge dels castells que difon.

Que el Concurs hauria de trobar un sistema de venda d’entrades que garantís una millor igualtat d’oportunitats als interessats en adquirir-ne, amb independència de les seves habilitats informàtiques, de la seva agilitat o del fet de no estar organitzats per adquirir-ne.

La pregunta és: per què, si ja fa anys que hi ha un ampli consens en aquestes i altres possibilitats de millora, no es prenen decisions per resoldre-les?

 L’èxit del Concurs. La resposta és senzilla. Malgrat l’interès potencial d’aquestes millores, l’èxit del Concurs en el seu format actual és una realitat indiscutible. Gairebé podria emular el Barça i adoptar l’eslògan Més que un Concurs. De fet, ja s’ha convertit en la Gran Festa dels Castells.

I això ha estat així perquè els fonaments del Concurs són sòlids; especialment perquè els interessos dels castellers segueixen sent prioritaris en l’organització de l’acte. El Concurs es fa per a ells i els mitjans o les preferències del públic són elements secundaris. Una qualitat que diferencia clarament el Concurs de la competició esportiva en la qual, amb poques excepcions, el parer dels jugadors no és secundari, sinó irrellevant.

La realitat és que els castellers surten contents d’haver-hi participat, i les colles satisfetes per la quantitat de camises que han arrossegat, el repertori de castells que han pogut exhibir i tots plegats, per haver compartit l’ambient màgic i les emocions creades per una concentració tan gran de castells i castellers. Unànimement, tots diuen que hi tornaran.

Les poques queixes fan referència a qüestions organitzatives: la falta d’informació prèvia, l’espai per a la canalla, el preu de la cervesa, el malbaratament de gots per servir-la i altres detalls secundaris. No hi ha crítiques ni queixes de pes per part de les colles, del públic, de les autoritats o dels mitjans. La sensació d’èxit és comprensible i justificada.

A aquesta satisfacció general, cal afegir-hi el fet que hagi desaparegut la competència que en el passat havia existit per organitzar concursos. Avui Tarragona en té el monopoli i la incorporació de Torredembarra ha acabat de certificar-ho.

No cal haver cursat estudis d’economia per saber que, quan els clients estan satisfets i es té el monopoli d’un producte o esdeveniment, els estímuls per millorar són febles. L’experiència acumulada en tota mena d’activitats ensenya que, en aquestes circumstàncies, resulta difícil contrarestar la tendència al comportament inercial i la instal·lació en el cofoisme.

Tampoc ha d’estranyar l’absència de reflexió crítica sobre el Concurs: altres àmbits castellers, que n’estan tant o més necessitats, tampoc en tenen. L’anar fent i els temes d’actualitat dominen el panorama de la informació castellera i els de mirada llarga i avaluació del futur hi tenen una presència residual.

En aquest escenari, a la Comissió Assessora, que intervé en la confecció de la taula de puntuació i el protocol de plaça, no se li pot demanar endegar unes reformes de l’abast que el Concurs necessitaria per a millorar. Ni la seva composició, ni la seva convocatòria, sempre en uns terminis temporals massa ajustats, ho fan possible. En la seva versió actual, la majoria dels seus components –representants de les colles o experts sovint alineats amb les seves posicions– del que estan preocupats és d’assegurar que els seus trumfos tinguin la màxima valoració i de procurar que els dels seus rivals no se sobrevalorin.

Les qüestions d’ordre general que afecten o poden afectar el futur de l’esdeveniment i la seva repercussió no són de la responsabilitat ni formen part de l’agenda de preocupacions de la Comissió Assessora. Les millores que s’han enumerat al principi i altres de possibles impliquen replantejaments importants, tenir una visió integrada de l’esdeveniment i temps d’estudi, de preparació i de convenciment dels actors. No es poden resoldre amb uns quants pedaços posats a corre-cuita.

Puntuar 46 castells? El pes del comportament inercial es palesa en la incongruència de voler diferenciar la valoració de 46 construccions, sobretot quan tothom està d’acord que algunes d’elles tenen una dificultat tan similar que converteix l’intent de diferenciar-les en un exercici subjectiu que depèn de les especificitats de cada colla.

A la taula dels concursos dels anys 50 hi havia 10 castells. Resultava del tot justificat que hi hagués una puntuació per a cadascun d’ells. En els anys 70 ja en van ser 15; en els 80 es va arribar a 29; l’any 1992 n’eren 32; el 2008, 35; el 2012, 38; el 2022 en van ser 45 i el 2024 seran 46.

La valoració individual, que tenia sentit ara fa setanta anys, va anar perdent-lo progressivament i només s’ha mantingut per inèrcia. Aquesta dèria ha portat a situacions d’incomprensió i desprestigi: canviar l’ordre sense justificació o, com ha passat en la darrera edició, amb la supressió de la norma de només un castell carregat que s’havia introduït en la convocatòria anterior i l’intercanvi del valor dels castells nets i els de 10 pisos.

L’any 2004, Pau Ricomà va fer una proposta de modificació de la taula basada en la compactació dels castells en dotze grups, i en l’ordenació de la seva dificultat sense assignar puntuació a cadascun d’ells. La (poca) discussió que hi va haver en una reunió multitudinària que es va celebrar pocs mesos abans de la celebració del Concurs es va acabar per la proximitat de l’esdeveniment. Mai més se n’ha tornat a parlar, tot i que va tenir algun efecte en l’elaboració de les taules de puntuació posteriors.

I s’ha mantingut viva una taula de puntuació que és poc més que una simple ordenació. Dels 43 castells de la taula, 37 tenen increments en relació amb el castell inferior que no arriben al 5%. En 19 casos són exactament d’un 5%, en quatre d’un 4%, i en 14 d’un 3%. De fet, encara que es vulgui dissimular, es tracta d’una simple ordenació amb increments regulars.

A més, com que els increments de puntuació entre les construccions són acumulatius, les diferències en la puntuació final que en resulten són desproporcionades i incomprensibles per al públic i per als mateixos castellers. Els Castellers de Vilafranca, guanyadors del darrer Concurs, van tenir 8.485 punts, i els de Cerdanyola, últims classificats, 490. Una imatge desproporcionada del que són els nivells castellers i descoratjadora, per no fer servir un altre adjectiu, per a les colles que ocupen les darreres posicions, i no cal dir per al seu atractiu i la imatge que projecten entre als seus conciutadans.

Una taula de puntuació també hauria de ser una eina didàctica que ajudés als castellers i al públic a valorar l’espectacle que veuen. La ignorància generalitzada que existeix entre els que fan castells, no només de les puntuacions sinó de la mateixa ordenació dels castells, fins i tot dels principals, és el millor indicador del fracàs de la taula actual.

Una diferència entre carregar i descarregar un castell de només un 13%? Cal recordar que l’origen del concurs tarragoní, en els anys trenta del segle passat, va ser un intent d’acreditar els castells acostant-los al model esportiu, que en aquella època gaudia d’un prestigi notable. A diferència del segle XIX, en el qual només es valoraven les construccions descarregades, la crisi aguda per on van passar els castells i la freqüència de les caigudes va portar a donar valor a situacions que fins aleshores no en tenien i l’aleta era el moment més clar per poder incrementar el nombre de consecucions. D’aquí arrenca la sobrevaloració dels castells només carregats.

Perquè, tot i que en el darrer terç del segle XX la trajectòria dels castells va canviar a l’alça fins  al ressorgiment extraordinari que va culminar amb els anys dels rècords finiseculars, la tradició de sobrevalorar els castells carregats estava tan arrelada que els descomptes que s’aplicaven als castells només carregats van tenir continuïtat.

Cal aclarir, però, que l’assumpció de riscos excessius i les caigudes que propicia no afecten per igual totes les colles que participen al Concurs. Per veure-ho, n’hi ha prou amb repassar les dades de la darrera edició. 10 de les 18 caigudes que es van produir entre les sessions de dissabte i diumenge van correspondre a les cinc primeres colles, mentre entre les altres 24 quatre colles que van participar en aquestes sessions, només hi va haver 18 caigudes.

Afirmar que si això passa és perquè les colles punteres intenten els castells més difícils, com encara se sent a dir, és fals. Totes les colles, sigui quin sigui el seu nivell, tenen el seu sostre casteller. Cada colla sap que hi ha uns castells que pot intentar no amb seguretat total –qualsevol castell pot fer llenya–, però sí amb prou garanties de descarregar-lo, i uns altres en què les garanties són poques o simplement inexistents.

La diferència de comportaments entre les cinc primeres classificades i la resta de colles no està en la dificultat del castells que van intentar. Si entre aquestes colles les caigudes van sovintejar tant, és perquè, amb la taula de competició vigent, les colles que aspiraven a guanyar o a pujar al podi es veien empeses a intentar alguns castells encara que tinguessin poques garanties de poder descarregar-los.

Per a aquestes colles, amb la valoració que s’atorga als castells només carregats és difícil resistir la temptació d’intentar-los, i especialment quan hi ha cinc rondes i puntuen només els tres millors castells. Possiblement, els primers que no entendrien que no es fes així serien els propis castellers que, en l’ambient competitiu d’aquell dia, estan disposats a prendre riscos personals que, en un altre context, potser no acceptarien tan fàcilment. No cal dir que les coses anirien d’una altra manera si el fet de jugar-se-la no tingués premi, i fins i tot comportés la possibilitat de perdre posicions en la classificació final.

Tampoc es pot argumentar que amb un descompte petit s’aconsegueix que al Concurs s’hi vegin els millors castells. Si bé es cert que al Concurs s’hi veuen grans castells, la història demostra que les grans fites castelleres no s’han aconseguit als concursos. S’han fet a la plaça del Blat de Valls, a la de Santa Anna del Vendrell, a la plaça de la Vila de Vilafranca i a la plaça Vella i el Raval de Montserrat de Terrassa.

Els castells límit es fan quan una colla està preparada tècnicament i psicològicament per plantejar-los i en un entorn favorable, que sobretot es dóna quan la colla actua a casa, que és quan pot arrossegar més camises, comptar amb l’escalf dels seus seguidors i disposar del temps de preparació que necessiten aquests intents i de la possibilitat de, si convé, repetir-los. Una situació que generalment es produeix només a les grans diades: Santa Úrsula, Sant Fèlix, Tots Sants, Santa Tecla o la diada dels Minyons. Tot i que també s’ha vist improvisar una actuació per aprofitar l’estat de maduració d’un castell.

El Concurs pot aspirar a veure els millors castells que les colles tinguin al seu repertori, però segurament no és l’indret indicat, ni pel lloc en sí, ni possiblement pel moment de la temporada en què es realitza per provar-hi els castells límit. La història dels concursos ha demostrat que la norma de sobrevalorar els castells carregats, vigent des de les primeres edicions, no ha estat un instrument gaire útil per a aconseguir-ho.

El Concurs actual reforça la percepció de perillositat dels castells. Durant el Concurs, com en qualsevol competició, les càmeres i l’interès informatiu estan centrades en les colles que aspiren al triomf. Els seus castells són els que surten als resums dels mitjans –no només catalans, sinó espanyols i internacionals– i els que projecten la imatge dels castells. També s’ha comentat com són, precisament elles, les protagonistes de la majoria de caigudes. Dissortadament, el que està fent el Concurs és reforçar la percepció de perillositat que per si mateixos tenen els castells.

I cal tenir en comte que aquesta percepció d’activitat perillosa és el principal obstacle, sobretot a l’àrea d’expansió recent dels castells, a la incorporació de moltes persones a una activitat que és gratuïta, oberta, emocionant, familiar i social alhora, i que, a més, ofereix a cadascú la possibilitat de triar el seu nivell d’implicació.

L’enquesta que va encarregar la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC) i el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana el 2007 sobre el coneixement i la percepció dels castells va resultar alliçonadora al respecte. D’una banda, més del 90% dels catalans consideraven els castells una activitat positiva o molt positiva. Però alhora, els autors de la recerca van estimar que només un 1% de la població tenia un l’interès real de participar-hi. I crec que el motiu principal de la gran diferència entre una valoració tan positiva i un interès de participar-hi tan baix derivava de la consideració dels castells com una activitat bastant o molt perillosa, que els enquestats situaven just per sota dels riscos d’anar amb moto o practicar el submarinisme.

Són de sobres conegudes les raons d’aquesta percepció exagerada dels riscos. El doctor Jaume Rosset ha explicat per activa i per passiva els motius pels quals la perillositat real dels castells és molt inferior a la percepció que en té el públic que els veu en directe o per televisió. Però també sabem que de poc valen els raonaments i les estadístiques davant la impressió que provoquen els despenjaments de la canalla i les caigudes massives d’unes construccions de tanta alçada i fragilitat. Els resultats de l’enquesta esmentada ho deixaven clar. 

Guanyadors i perdedors. Sabem de sobres que la competició castellera és polièdrica i que les colles tenen diferents motius per sortir de plaça satisfets o insatisfets. També sabem que no és infreqüent que en alguna actuació tothom consideri guanyadora una colla que no ha estat la que ha acumulat més punts. I és un avantatge de la competició castellera el no ser binària com la competició esportiva, que sempre necessita un perdedor.

Després de qualsevol actuació, els participants i els mínimament entesos saben qui ha fet més bon paper o, si es prefereix, “qui ha guanyat”, sense haver de consultar la taula ni els punts de cap castell. Fins i tot, no cal conèixer l’opinió dels experts i comentaristes, perquè molt sovint la cara dels castellers ho reflecteix prou clarament.

Com que en els castells hi ha motius de satisfacció o d’insatisfacció que no tenen relació amb la puntuació final, seria enriquidor per al Concurs i l’acostaria més al que passa a les places que, a més de premiar la colla guanyadora i seguint l’exemple del que ja es fa amb les gralles, s’introduís altres reconeixements que tinguessin sentit casteller i ajudessin a donar una imatge més real dels matisos de la competició castellera. Destacar comportaments positius com la seguretat, la progressió o la varietat d’estructures, podrien ser, entre altres, uns bons exemples.

Aquest article està inclòs en l’Anuari Castells 2023 , una publicació de 100 pàgines, editada per la Revista Castells, i en format paper i digital

Articles relacionats:
Els punts del Concurs, d’Enric Güell (15 de setembre de 2023)
L’inèdit 3de10sm entra en joc i el pde7sf queda fora, de Santi Terraza (13 de setembre de 2023)
Perdre hores reflexionant per guanyar temps, de Carles Esteve (30 de març de 2021)
Millorar el Concurs de Castells, objecte de la beca CePAC, de david Prats (5 de setembre de 2023)