Les constatacions. Mentre en els concursos del segle XX els triomfs es van repartir entre quatre colles, en el segle XXI la victòria s’ha convertit en gairebé un monopoli dels Castellers de Vilafranca, que des de 2002 han encadenat triomf rere triomf, amb l’única excepció del 2018.

L’èxit d’enguany té, a més, un valor afegit: tots els castells que han portat els vilafranquins al primer lloc han estat descarregats. És un fet sense precedents en la història del certamen tarragoní, que demostra que no els cal assumir masses riscos per fer palesa la seva superioritat. Una superioritat que han sabut exhibir al llarg de gairebé tota la temporada, sovint amb castells del nivell dels que han portat al Concurs.

En el seu article La màquina verda, Santi Terraza exposava les claus de la trajectòria brillantíssima dels vilafranquins. Als factors que encertadament enumera jo n’hi afegiria un altre: la força de la particular simbiosi que els Verds han sabut forjar entre la colla i la població vilafranquina.

En l’associació de la potència simbòlica dels castells i una entitat, Vilafranca ha trobat la millor resposta a l’aspiració llargament sentida a la ciutat: fer-se present als mitjans de comunicació i, en definitiva, al món. Tothom recorda la pancarta de Vegueria del Penedès, avui desapareguda, que lluïa al balcó municipal. Doncs bé, en el darrer Sant Fèlix ja se’n va poder veure una altra que expressava aquesta voluntat renovada de projecció simbòlica.

La simbiosi es veu refermada i certificada pel crit de “Vilafranca! Vilafranca!” amb que els Verds acompanyen les seves consecucions. No és un indicador menor d’aquesta identificació el fet que sigui l’única colla que ha aconseguit associar de manera tan efectiva el nom del seu municipi amb els seus èxits castellers. Ni les colles de Valls, ni les de Tarragona, ni les de Terrassa, ni les de Reus, Mataró o Igualada i, encara menys, les de Barcelona poden assolir una identificació comparable. Es tracta d’un potent alçaprem de mobilització popular que, avui, sembla estar només a l’abast dels vilafranquins.

La discussió de si la victòria del darrer Concurs s’ha decantat per la valoració dels castells desfolrats o per la negativa a l’agrupació d’estructures d’acord amb la lògica que alguns defensem està faltada de fonamentació. Encara que les normes haguessin canviat, Vilafranca hauria seguit guanyant. I per les raons exposades, res no fa pensar que, si en el futur canviessin les regles, la màquina vilafranquina no fos capaç de posar-se en marxa i imposar-se també en el nou escenari.

Predir el futur sempre és difícil, però els castells són una activitat fortament inercial en la que hi ha poc marge per a la improvisació i en la qual la sort, diguin el que diguin els comentaristes, hi juga un paper secundari. Només cal veure com la classificació final dels concursos sol ser un calc del rànquing classificatori previ i, amb una mirada més llarga, també podem constatar que les colles capdavanteres que avui integren el G5 sÓn les mateixes que, a finals del segle passat, van assumir la direcció de la Coordinadora.

Per tot plegat, la meva opinió és que, tret d’un daltabaix molt improbable, els vilafranquins tenen assegurat el lideratge del món casteller durant el pròxim decenni i, probablement, força més enllà.

Els interrogants. Després d’assumir la derrota de la seva colla, Manel Urbano va dir va dir que potser l’endemà veurien la importància del que havia fet la Colla Vella. Efectivament, després de descarregar el 4de9sf i carregar un 3de9sf –el tercer de la història castellera recent– haurien sortit més que eufòrics de qualsevol actuació. Crec que el sentiment col·lectiu d’impotència que es va percebre en els rengles rosats al final del Concurs es va accentuar perquè bona part de la colla era conscient que allò no era una vivència conjuntural, sinó un episodi d’una història de frustració recurrent.

Davant d’aquest escenari, la pregunta que crec que s’haurien de fer les colles vallenques, i alguna altra, és de si han de continuar conformant-se amb el paper de comparses permanents que els assigna el format actual del Concurs i resignar-se a viure cada dos anys com a derrotes el que sovint han estat grans fites castelleres.

A veure si ara resultarà que els Minyons, en renunciar a participar en el Concurs, han estat els més llestos de la classe. Perquè, diguin el que diguin, competeixen com fan totes les colles, però posen en primer pla la consecució dels propis objectius (l’autosuperació) i renuncien a participar en l’espectacle de guanyadors i perdedors atiat pel hooliganisme que, malgrat els esforços, continua instal·lat en el Concurs. Si hi participessin, difícilment podrien esquivar la condició d’aspirants a la victòria.

Em van fer sentir “vergonya castellera” els xiulets provinents de la grada de la Colla Vella després de la caiguda del p9fmp dels Verds que van provocar la lògica reacció vilafranquina. Em va produir un sentiment semblant mimetismes del   futbolisme més tronat, com ara l’exhibició de cartolines per part d’un sector de públic degudament uniformat.

Cal deixar clar, però, que tot i que el format actual i les puntuacions del Concurs afecten el comportament de totes les colles, ni de bon tros ho fan amb la mateixa intensitat amb totes elles. Les colles que no aspiren al podi no solen estirar més el braç que la màniga i, majoritàriament, intenten construccions que estan al seu abast. Com que generalment les aconsegueixen, acaben satisfetes d’un Concurs que acostuma a situar-les en la posició que els pertoca, o molt a prop.

Un darrer apunt i una darrera pregunta adreçada als vilafranquins: com és que una màquina tan refinada de fer castells com la que han construït no desperta l’admiració i l’adhesió generalitzada del món casteller? Les explicacions que s’han donat des dels rengles vilafranquins a aquesta paradoxa, sovint relacionades amb  l’enveja, em semblen simplistes. Defugen l’autocrítica i enterboleixen la imatge d’excel·lència i d’identificació col·lectiva a què la colla hauria d’aspirar.

Finalment, les colles del 5G han de presentar aquesta tardor el seu programa per encapçalar la CCCC. Serà interessant veure si fugen d’estudi o si, per contra, agafen el toro del Concurs per les banyes. No es podria redissenyar el Concurs perquè també les colles punteres tinguin opcions de sortir-ne satisfetes com fan la gran majoria de colles que hi participen?

La meva opinió és que sí. Però això exigeix anar més enllà de discutir les puntuacions. Cal preguntar-se si el Concurs ha de limitar-se a proclamar un guanyador absolut o si també pot reconèixer, de manera diferenciada, els mèrits i les fites de les colles participants. No es tracta de restar valor a la victòria dels vilafranquins, sinó d’evitar que grans assoliments castellers acabin sent viscuts com a derrotes.

Articles relacionats:
El Concurs: remullat i internacional (9 d’octubre de 2026)
Valls – Vilafranca: El factor demogràfic (7 d’octubre de 2026)
La màquina verda (6 d’octubre de 2026)
Dues colles immenses, una campiona (4 d’octubre de 2026)